DIUMENGE XXXIV DURANT L’ANY / Cicle B
SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,
REI DE TOT EL MÓN
Lectura primera Dn 7,13-14
La seva sobirania és eterna
Lectura de la profecia de Daniel
Tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.
Salm responsorial 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a)
Lectura segona Ap 1,5-8
El sobirà dels reis de la terra ha fet de nosaltres
una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan
Jesucrist és el testimoni fidel, el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.
Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare; que li sigui donada la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells que el van traspassar, i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell. Sí, amén.
Jo soc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers.
Al·leluia Mc 11,10
Evangeli Jo 18,33b-37
Teniu raó: jo soc rei
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Pilat digué a Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús contestà: «Surt de vós això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?». Respongué Pilat: «Jo, no soc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». Jesús respongué: «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí». Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei». Jesús contestà: «Teniu raó: jo soc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu».
COMENTARI
Som al final de l’any litúrgic i cada any, després d’haver fet l’itinerari personal i comunitari que ha transitat des de l’Advent, el Nadal, la Quaresma, la Pasqua fins a la Pentecosta… l’Església ens proposa una festa per celebrar amb gran goig i solemnitat aquesta culminació. Aquell Jesús que hem adorat en l’encarnació i en el naixement, el Jesús que hem acompanyat en la seva passió i mort, el que hem contemplat en la seva resurrecció, ara el contemplen gloriós com a Rei i Senyor de tot el món.
La iconografia ens l’ha representat assegut al seu tron reial, voltat de núvols i amb la bola a la mà que representa tota la creació i l’univers.
Però qui és veritablement aquest Rei? Quin el seu reialme?
L’itinerari viscut al llarg de l’any em dona pistes. És un rei que neix pobre entre els pobres, que entra a Jerusalem muntat en un ase i no dalt de cavall, un rei que proclama davant Pilat que el seu Regne no és d’aquest món, un rei que respon als fariseus que el Regne no el veurem venir de manera triomfant dient “és aquí” o “allí”…perquè és enmig nostre.
I tanmateix, quantes vegades preguem Déu al llarg del dia, de la setmana, de la vida: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Quin sentit té aquesta invocació?
Es tracta segurament de preparar el nostre cor per acollir aquest Regne, que és el Regne que a la carta als Romans (Rm 14, 17) se’ns descriu com un regne de justícia, de pau de goig en l’Esperit Sant. El programari per fer-ho possible són les benaurances (Mt 5) i en la festa d’avui en podem recordar dues especialment: “Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!” (Mt 5,3) i “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel!” (Mt 5, 10). Medito les lectures d’avui i amb humilitat i confiança de cor et dic: Jesús, el Crist, voldria que fossis tu qui governés i guiés la meva vida, vine avui i sempre a habitar el meu interior perquè pugui créixer en pobresa d’Esperit i m’encamini a practicar la justícia i la pau i així pugui viure ja es d’ara, la realitat del Regne que ve i que ja és aquí.
Jaume Casassas Pons
____________________________________
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle B
Evangeli Mc 10,46-52
Rabuni, feu que hi vegi
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bartimeu. Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi». Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo». Ells criden el cec i li diuen: «Anima’t i vine, que et crida». El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que et faci? Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi». Jesús li diu: «Ves, la teva fe t’ha salvat». A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
COMENTARI
Una vegada més, faig l’exercici de situar-me amb la imaginació en l’escena evangèlica, que en aquesta ocasió ens descriu Marc. Tanco els ulls i em situo a Jericó. Ciutat de pas, camí de Jerusalem. Ciutat amb molt moviment de persones. Jesús hi ha fet estada i en surt amb els seus deixebles i molta gent. Vora el camí, un cec. Sent que Jesús passa i el crida: “Fill de David, tingues pietat de mi!”. La gentada el vol fer callar; però el cec no és un invisible, una persona anònima; l’evangelista ens l’ha presentat amb el seu nom o cognoms: és Timeu, el fill de Bartimeu. Jesús s’atura, el veu. No és un no-ningú per a Jesús. És Timeu, que té un gran desig i Jesús ho ha sabut reconèixer.
Quan Timeu sap que Jesús el crida no dubta a llençar el mantell i aixecar-se d’una revolada. Al mantell potser hi duu l’almoina que ha recollit o les poques pertinences que té. Tant se val! Davant la crida de Jesús, ho llença tot i es posa dret.
Jesús pregunta: “Què vols que faci per a tu?”. És la pregunta pertinent de qui vol ajudar i acompanyar des de l’apoderament de la persona i no des d’una actitud paternalista de qui es pensa que ja sap què necessita l’altre a qui vull ajudar.
Simbòlica resposta la de Timeu: “Mestre, fes que hi vegi.” Timeu demana que se li obri el sentit físic de la vista. Procuro posar-me al lloc de Timeu. En un cert sentit, jo també em sento invident. Més enllà del sentit corporal, se’m remou el desig de demanar una visió profunda, clara. Que se’m desvetlli la mirada interior per poder veure i comprendre plenament amb el cor i des de cor.
Quantes vegades podem passar al costat d’una persona asseguda al carrer que demana caritat o d‘una persona empobrida que dorm al ras sota un cartró i no gosem ni mirar-la? Puc sentir el seu clam des del silenci? M’atreveixo a mirar-la i deixar que les nostres mirades es trobin?
Timeu recobra la vista; recobra la dignitat i el sentit de la vida. Tot seguit, a l’instant, segueix Jesús camí enllà. Ja no jeu a la marginalitat del camí, ara segueix Jesús plenament en el camí de la vida
Jaume Casassas Pons
____________________________________
DIUMENGE XXV DURANT L’ANY / Cicle B
Evangeli Mc 9,30-37
El Fill de l’home serà entregat.
Si algú vol ser el primer, ha de ser servidor de tots
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús i els deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa els seus deixebles dient-los: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies». Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?». Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». Després feu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».
____________________________________
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle B
Evangeli Jo 6,60-69
Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?». Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: «Us escandalitza això que us he dit? Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dona la vida. La carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen». Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: «Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do». Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: «Vosaltres també em voleu deixar?». Simó Pere li respongué: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».
COMENTARI
Al llarg de les darreres setmanes la litúrgia dominical ens ha proposat la lectura del capítol 6 de sant Joan, que s’iniciava amb el relat de la multiplicació dels pans a l’altra riba del llac de Galilea, a la muntanya, on Jesús s’havia retirat amb els seus deixebles. Imaginem que per tenir una estona d’intimitat amb ells. Però una gran gentada els segueix. Allí es produeix el miracle: amb Jesús la solidaritat es fa palpable, concreta, a partir de la senzillesa, del poc que tenim.
L’evangelista Joan descriu com la gent busca Jesús i convida que més que quedar-se saciats pel pa material, han de cercar el veritable aliment que dura i dona vida eterna. (Jn 6, 27). A partir d’aquí, l’evangelista recull el discurs del Pa de Vida. Es tracta d’una profunda reflexió teològica feta a la comunitat aprofitant els fets relatats.
L’evangeli d’avui és la part final d’aquest Discurs. Jesús és el veritable aliment. Cercar-lo a ell, estar amb ell, nodrir-nos de la seva Paraula… Notem, però, la dificultat que manifesten molts dels seguidors de Jesús davant la proposta del mestre. Contrasta l’entusiasme de la multitud que acompanyava i buscava Jesús en els relats inicials del capítol, amb aquest moment: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?». Molts dels qui seguien Jesús es fan enrere. El seguiment no és fàcil. Avui ens pot passar el mateix. Atracció inicial per la proposta de l’Evangeli i frustració, desànim o por posterior perquè vivim un temps en què ens podem sentim qüestionats pels valors contraris a l’Evangeli. La temptació a abandonar és fàcil.
Però aleshores ens atrevim a expressar la nostra senzilla pregària:
Jesús, Crist de compassió, sentim la teva veu que ens interpel·la: “Vosaltres també em voleu deixar?”. És una pregunta dirigida personalment a cadascú, però expressada al grup. Som tota la comunitat que ens sentim interpel·lada. Recobro la lucidesa, la serenor i, amb Pere, goso dir-te jo també: «Senyor, a qui aniríem? Només tu tens paraules de vida eterna”.
Jaume Casassas Pons
____________________________________
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle B
Evangeli Jo 6,1-15
Jesús repartí els pans a tota la gent.
En repartia tant com en volien
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?». Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú». Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?». Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé». Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: «Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món». Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.
COMENTARI
La gentada segueix Jesús. Puja a la muntanya perquè han vist els signes que fa. Els deixebles i la gent segueixen Jesús despreocupats pel que pugui passar. No hi ha previsió d’aliment. Potser hi ha cansament. Jesús, veu la gentada i es fa conscient de la situació. Llança una pregunta i planteja el problema: «On comprarem pa perquè puguin menjar tots?» És una pregunta retòrica que vol provocar la reacció dels seus deixebles més pròxims. Quan Jesús ens parla, ens interpel·la. Ell crea les condicions perquè puguem trobar una resposta a les nostres inquietuds. Jesús fa seure la gent sobre l’herba. Recorda el salm que diu que el Senyor em fa descansar en prats deliciosos (Sl 23, 2) Quin és el miracle que es produeix? Retinc la imatge de serenitat i de pau. Un munt de gent asseguda sobre l’herba fresca, gaudint del moment present, del miracle de l’encontre, del miracle d’escoltar la Paraula, del miracle de l’abundància que genera el fet de compartir desinteressadament.
Jaume Casassas Pons
____________________________________
DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle B
Evangeli Mc 4,35-41
Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l’altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d’ells seguien també altres barques. Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s’anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?». Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: «Calla i estigues quiet». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?»
COMENTARI
“Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l’obeeixen?”
En l’Evangeli, el mal sol ser símbol de caos, de misteri. Espai on es barregen llums i ombres. Espai de contrastos. Escenari de trobades i de desencontres. De fracàs i de pesca miraculosa.
L’evangelista Marc ens ofereix aquest relat sintètic, ple de simbolisme. És cap al tard, l’hora sense llum. S’aixeca un gran temporal de vent. Jesús és present a la barca amb els deixebles, però ells no perceben que faci res per apaivagar el fort vent. Marc ens introdueix en una emoció profunda i en una actitud vital. Procuro sintonitzar-hi. Connecto primer amb la por dels deixebles. Puc imaginar l’escena i comprendre aquestes emocions i sensacions dels qui són a la barca. Poso nom a les meves pròpies pors. Acullo tot seguit la crida a la confiança que fa Jesús: ¿encara no teniu fe?
Ens movem sovint en la incertesa, en el dubte, en la por… Potser el nostre desig ens porta a viure forts moments de compromís amb la realitat sofrent del món i en altres moments a cercar estones de solitud i pregària. Vivim una vida de contrastos.
El seguiment de Jesús ens porta a passar d’una riba a l’altra. Això és, uja invitació a endinsar-nos en un camí que ens porta de la por a la confiança.
Jesús, Crist ressuscitat, tu ens parles i ens interpel·les. Escoltem avui la teva veu que ens asserena, ens conforta i ens infon esperança. Desvetllem el nostre cor, la nostra oïda interior, per ser sensibles a la teva veu que ens parla enmig de terratrèmols i temporals.
Jaume Casassas Pons
____________________________________
Diumenge després de Pentecosta
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Evangeli Mt 28,16-20
Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’hi acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».
COMENTARI
“Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”
Acabat el temps litúrgic de Pasqua , celebrem avui la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Hem contemplat la passió i la mort de Jesús. Hem contemplat i ens hem capbussat en el misteri de la seva resurrecció. La pedagogia evangèlica i la litúrgia ens han conduït de la mà per contemplar l’ascensió de Jesús al cel i la vinguda de l’Esperit Sant. Són icones que, un any més, ens predisposen a endinsar-nos en el temps ordinari i viure la vida quotidiana amb força renovada. Tanca aquest cicle el relat del final de l’evangeli de Mateu. Destaquen tres subratllats en aquest breu text. Jesús té plena autoritat al cel i a la terra. Després de la seva passió i mort, l’experiència de la resurrecció confirma la comunitat en un sentiment de gràcia, de força, de comunió. No sense dubtes, però sí amb confiança. La pedra rebutjada pels constructors ara corona l’edifici. El segon element és l’enviament a tots els pobles. Els deixebles són enviats en missió universal. Hi ha un eixamplament del cor, de la mirada, de l’horitzó. Una transformació personal i comunitària que porta a l’esperança. Finalment el signe del baptisme, com a sagrament d’iniciació a una vida nova. Acollir el baptisme és disposar-se a entrar en una nova dimensió de l’existència: la dimensió de l’amor. Això és guardar tot el que el Crist ens ha ensenyat que es resumeix en un sol manament: estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat.
Jesús, Crist ressuscitat, com podríem fer nostre aquest encàrrec? Com podrem sostenir-lo al llarg del temps? M’aturo avui a buscar en el fons del cor aquella confiança ferma que em fa viure de la certesa que tu ets amb nosaltres, amb mi, cada dia fins a la fi del món.
Jaume Casassas Pons
____________________________________
DIUMENGE V DE PASQUA / Cicle B
Evangeli Jo 15,1-8
Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dona fruit en mi el Pare la talla, i la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s’asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».
COMENTARI
“Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit”
“Estar en Crist i el Crist en mi.” Medito aquesta sentència de Jesús. Em pregunto com puc viure arrelat en Ell. Què significa que ell és en mi i jo en ell? El sento? L’experimento?
La nostra sensibilitat és diversa i de vegades fins i tot pot ser confosa. I si no sento res? I si no experimento aquest “estar en..”? Però encara que no percebi sensiblement, visc de la certesa que soc en ell i ell en mi. La prova és el fruit que dono, perquè sense ell no puc fer res. Em repeteixo aquesta afirmació i tremolo tot jo… no puc fer res!
Medito, doncs, sobre el valor i el sentit de les coses que faig. Són fruit de l’arrelament en Crist? O són projecció del meu propi ego?
Jesús ressuscitat,
La meva fe tan fràgil se sosté en gestos ben petits i senzills, en una confiança del cor… I ho crec fermament: crec que ets en mi i que ets present en cada ésser humà.
Tu , el cep, i nosaltres les sarments. Tu, el cep veritable, i jo, deixeble teu. Tu arrelat, donant vida, donant glòria a Déu.
Recordo una bonica sentència que va escriure sant Ireneu de Lió al segle II: “Gloria Dei, homo vivens”. ”La glòria de Déu és que l’ésser humà visqui”. Com contribueixo jo a la Glòria de Déu fent que els altres tinguin vida?
Avui guardo ben endins la teva Paraula. La retinc. La medito. Aprendré a demanar el que vull de debò? Has promès que ho obtindrem… Res no m’espanta. Confio. No tinc por.
Jaume Casassas Pons
_____________________________________
DIUMENGE DE RAMS
PASSIÓ DEL SENYOR / Cicle B
Evangeli Mc 11,1-10
Beneït el qui ve en nom del Senyor
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
Quan s’acostaven a Jerusalem, vora Betfagé i Betània, cap a la muntanya de les Oliveres, Jesús envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant, i així que hi entrareu trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat encara. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava: Per què ho feu?, digueu-li: el Senyor l’ha de menester, i de seguida el tornarà aquí.»
Ells se n’anaren i trobaren un pollí fermat, fora, al portal d’una casa, i el deslligaren. Alguns dels qui eren allà els deien: «Què feu, que deslligueu el pollí?» Ells respongueren tal com els havia dit Jesús, i els deixaren fer. Porten a Jesús el pollí, el guarneixen amb els seus mantells i ell hi puja.
Molts estenien els mantells pel camí, i d’altres, ramatge que collien dels camps, i els qui el precedien o el seguien cridaven: «Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Beneït el Regne del nostre pare David, que està a punt d’arribar. Hosanna a dalt del cel.»
COMENTARI
Diumenge de Rams. Se’ns proposen diverses lectures per endinsar-nos en aquest misteri de la passió i mort de Jesús. Marc i Joan ens relaten l’entrada de Jesús a Jerusalem muntant dalt d’un ase jove. Les gents l’aclamen, posen els seus mantells a terra, amb palmes i palmons aclamen Jesús. Després llegim el llarg relat de la passió als capítols 14 i 15 de Marc.
És un dia per endinsar-nos en la Paraula de Déu i buscar un moment íntim de silenci per deixar que faci eco en el nostre interior. Avui no cal afegir massa paraules.
Fem només un parell de subratllats dels primers versets del capítol 11 de l’evangelista Marc que relata la preparació i l’entrada de jesús a Jerusalem.
Podem tancar els ulls de la imaginació i visualitzar aquest relat tan conegut. Potser tenim el record que cada any llegim els mateixos fets. I tanmateix, cada any podem viure i sentir una experiència diferent. Nosaltres som en un moment diferent. El text ens parla de manera diferent. Veig Jesús que envia amb un encàrrec dos dels seus deixebles… i ressona en mi la frase: “si algú us demana per què ho feu, digueu que el Senyor ho ha de menester…”
Em pregunto avui: em sento deixeble de Jesús? Estic atent a l’encàrrec que em fa? Què ha de menester de mi el Senyor?
Em deixo commoure també per l’aclamació del poble: ”Beneït el qui ve en nom del Senyor!” Procuro fer meva l’aclamació, la interioritzo. Faig memòria i recordo persones concretes que al llarg de la meva vida i també avui, són presència de Déu per a mi. Venen en nom del Senyor. Les beneeixo des del fons del meu cor.
I jo? Soc comunicador del Déu viu que m’habita? Com arriba el tresor que porto en gerra de terrissa a cada persona amb qui em trobo cada dia?
Acullo amb humilitat la benedicció que jo també rebo de part de Déu a través de tants germans i germanes.
La presa de consciència de l’encàrrec i a benedicció rebudes em disposen a viure una Setmana Santa des de l’obertura i l’agraïment.
Jaume Casassas Pons
_____________________________________
DIUMENGE II DE QUARESMA / Cicle B
Evangeli Mc 9,2-10
Aquest és el meu Fill, l’estimat
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se’ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d’entre els morts».
COMENTARI
“Aquest és el meu Fill, l’estimat”
Segona setmana de Quaresma. Avui la lectura de Marc ens proposa una experiència extraordinària. Llegeixo el text amb calma i procuro visualitzar-me jo també en aquesta escena. Puc fer l’excursió a la muntanya al costat de Jesús, de Pere, de Jaume i de Joan? Deixo que em treballi la imaginació. M’endinso en l’escena sense prejudicis. Potser soc un observador del que passa, un testimoni. Potser soc un altre dels personatges que s’afegeix al grup. Ja no són quatre, sinó cinc, dalt de la muntanya. Al costat de Jesús i dels deixeble hi camino també jo. La muntanya és alta. El camí és costerut. Sento el pes de la fatiga. Em pregunto quins llastres hi ha a la meva vida que m’impedeixen pujar amb entusiasme i agilitat dalt de la muntanya. Es tracta d’una metàfora que interioritzo i que recullo sense jutjar-me. Acullo els sentiments i les emocions que em vinguin. Dalt de la muntanya puc sentir la presència de Jesús. Transfigurat. Ple de llum. Quin significat pren això per a mi? Em disposo a baixar de la muntanya, a recollir aquesta estona de pregària i a tornar a la realitat que m’envolta i m’espera. Jesús, l’estimat del Pare. Cada u de nosaltres, els estimats del Pare. Faig meva una pregària que m’ajudarà a viure al llarg de la setmana:
Jesús lluminós,
Contemplo el teu rostre ple de llum i
tanco els ulls per deixar-me omplir de la teva llum.
De vegades no entenc gaire
què signifiquen les teves paraules, els teus gestos…
Aleshores, amb humilitat,
obro els ulls, admiro i contemplo.
Procuro comprendre.
Però tu no vols que em quedi mirant el cel,
sinó que baixi a la realitat concreta on visc.
Algú m’hi espera.
On és la meva crida?
Fes-me veure la claror de la teva mirada
i trobaré un sentit a la meva existència enmig del món.
Som en plena Quaresma i puc preguntar-me avui, si em sorgeix del cor, aquesta estona d’intimitat amb Déu a quin dejuni em porta aquesta setmana? En quin acte d’amor es transformarà aquest gest de renúncia?
Tot jo batego d’agraïment.
Jaume Casassas Pons
_____________________________________
DIUMENGE IV DURANT L’ANY / Cicle B
Evangeli Mc 1,21-28
Jesús ensenyava amb autoritat
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne, que es posà a cridar: ¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d’aquest home ». Llavors l’esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «¿Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l’obeeixen!». I la seva anomenada s’estengué de seguida per tota la regió de Galilea.
COMENTARI
“Jesús ensenyava amb autoritat”
Som en el temps litúrgic ordinari: temps de Durant l’any. Se’ns convida a llegir i pregar amb un passatge de l’Evangeli del capítol primer de Marc. L’evangelista va iniciar el seu relat sobre Jesús amb l’episodi del baptisme. I una veu que des del cel deia “Tu ets e meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.” Els darrers diumenges hem sentit la crida dels primers deixebles. Acabarà l’evangeli de Marc amb una declaració clara del centurió romà veient Jesús cavat en creu: “És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15, 29). Entremig, un recorregut catequètic perquè comprenguem qui és i com actua aquest Jesús, Fill de Déu, home com nosaltres.
Avui contemplem un nou episodi de la vida de Jesús: entra a la sinagoga i fa dues coses: ensenya i guareix alliberant un home posseït. I ho fa tot amb autoritat. Rebusco en la meva memòria la distinció que havíem rebut fa anys entre els conceptes de poder i autoritat. Són formes de lideratge diferents. Simplifico l’apreciació, que m’ajuda a situar-me davant del passatge evangèlic. Poder és capacitat de fer que m’obeeixin. Autoritat és l’habilitat d’aconseguir que em segueixin. El poder em remet a un sotmetiment. L’autoritat m’inspira un reconeixement. Un ve de dalt. L’altra ve de baix.
Jesús ensenyava i actuava amb autoritat. Tant, que “fins i tot dona ordres als esperits malignes i l’obeeixen!”
Jesús, el Crist. Medito aquest relat i em deixo interpel·lar. I avui: com m’arriba el teu ensenyament? Com ens arriba? I el teu alliberament? Com ens alliberes avui? A Cafarnaüm o a qualsevol ciutat o llogaret de la terra… Penso, imagino, sento i veig com actues avui… Reconec en molts la teva presència alliberadora, consoladora. Em pregunto: nosaltres som les teves mans, la teva veu. Com puc percebre jo també en mi la teva força per actuar com tu ho fas?
Jaume Casassas Pons
_____________________________________
DIUMENGE IV D’ADVENT / Cicle B
Evangeli Lc 1,26-38
Déu t’ha concedit el seu favor i tindràs un fill
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser, això, si jo no tinc marit?». L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».
I l’àngel es va retirar.
COMENTARI
“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu”
Darrer diumenge d’aquest camí d’Advent. Hi ha anys en què el calendari ens fa aquestes picades d’ullet: avui quart diumenge d’Advent i aquesta nit, ja Nadal…
Tenim només un diumenge de Quarta Setmana, poques hores, per assaborir el relat de Lluc… Però podem desar en la nostra memòria i en el nostre cor els ressons que ens deixa aquesta preciosa escena, que no pel fet de ser tan coneguda, no ens resulta menys emotiva i suggeridora. Proposo escoltar-la i rellegir-la a poc a poc, doncs. Potser tancant els ulls i mirant de posar en actiu tot el seny i tot el cor per escoltar, mirar, olorar, assaborir i palpar des dels sentits espirituals el que Déu ens vulgui comunicar aquest any en aquests darrers moments d’Advent. El nostre cor encara es prepara. Hi som a temps. Sempre hi som a temps! Perquè Déu ve; i ve sempre.
Tu Senyor, per mitjà de Gabriel vas anunciar a Maria: “Soc amb tu. No tinguis por.” I per mitjà de tants i tants missatgers ens dius a cada u de nosaltres: Soc amb Tu. No tinguis por. Del relat de Lluc em ressonen aquestes dues frases i també la resposta de Maria. Deixo que em calin a fons. N’adapto el llenguatge, el faig meu i les tradueixo en primera persona del singular i en faig pregària: “Oh! Senyor. Ets amb mi. Més encara, ets en mi i jo en tu! Tu i jo som u. No tinc por. Soc servent del teu amor. Confio. Sé que les teves paraules es compleixen en mi.”
Plenitud. L’àngel es retira. No calen més paraules. Puc gaudir d’un silenci ple i fecund. S’acosta la nit de Nadal.
Jaume Casassas Pons
_____________________________________
Diumenge XXXIV de durant l’any
SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,
REI DE TOT EL MÓN
Evangeli Mt 25,31-46
S’asseurà al seu tron gloriós i els separarà entre ells
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.
Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?
El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.
Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.
I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna».
COMENTARI
“S’asseurà al seu tron gloriós i els separarà entre ells”
Acabem l’any litúrgic amb la solemnitat de nostre Senyor, Jesucrist Rei de tot el món.
Quantes vegades no haurem escoltat aquest paràbola del judici final de l’evangelista Mateu?
Deixo que avui ressonin en mi les paraules del rei etern: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.” Com un mantra interioritzo en mi dues paraules: “veniu…”, “beneïts…”
La descripció de Mateu és un relat d’esperança: podem acollir aquesta invitació i sentir-nos beneïts, convidats a entrar a la plenitud del Regne de Déu. Comprenc que per ser a la cua dels escollits cal seguir un camí de llibertat. Ser lliure per a estimar. He estat creat lliure. Quin camí vull escollir? És a les meves mans fer el bé o deixar de fer-lo. La recompensa? Gaudir per sempre del goig i de la pau que comporta estimar. I quina gran noticia! No seré, ni tampoc ho soc pas, jutjat per haver complert una normativa, uns preceptes, per haver estat fidel i constant a una pràctica religiosa, per haver proclamat una confessió de fe acurada…, sinó per com estimo o hauré estimat. No me n’hauré adonat, potser. O no n’hauré estat pas conscient, però tot allò de bo que hauré fet a un d’aquests germans més petits, ho feia al Crist. Hauré vist Crist en els germans? En definitiva, però, hauré vist i reconegut els altres com a germans?
Jesús, Crist de misericòrdia, recupero avui el meu desig profund, que va fer que un dia em sentís seduït per tu i em posés a la cua dels teus, com un deixeble més. Visualitzo el moment en què podré gaudir en plenitud de la realitat del Regne, que ja hauré tastat tantes vegades. I desitjo amb tot el cor rebre amb humilitat la benedicció que avui ens anuncies.
T’hauré sabut reconèixer en el rostre de tants germans i germanes al llarg de la meva vida? Quan et vegi cara a cara, sé que m’enduré sorpreses i descobriré que el teu rostre serà el de la Teresa, el de la Maria, el del Mahid, el d’en Moustafà, el del Iosef, el de la Dolores…
Des d’ara voldria saber mirar els altres amb els teus ulls, amb una nova llum…Més encara, voldria saber estimar amb un cor nou. És l’únic camí que porta a la vida.
Jaume Casassas Pons
_____________________________________
DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY / Cicle A
Evangeli Mt 22,15-21
Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d’això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».
COMENTARI
“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu”
Deixo que m’impacti de nou aquest fragment de Mateu que hem llegit tantes vegades. Els fariseus volen fer caure Jesús en un parany. Volen que es comprometi. Que prengui partit per poder-lo acusar. Però com tantes altres vegades, la resposta de Jesús a una pregunta clara, però tramposa, i que es podria contestar senzillament amb un sí o amb un no, és una resposta llarga que completa i compromet: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar…” I afegeix dient: “… i a Déu allò que és de Déu”.
Jesús assenyala el camí d’un compromís rotund i profund que va més enllà de les lleis materials i humanes. Ens indica un camí d’adhesió a Déu que, de fet, agafa totes les dimensions de la persona i que ens deslliura d’esclavatges o de submissions humanes.
Jesús, Crist de compassió. Avui m’ensenyes a confiar més plenament en Déu, a desitjar de lliurar-m’hi totalment. Visc agraint que tot és do seu. En un gest senzill i secret alço les mans i tanco els ulls i des del cor retorno a Déu, confiadament i amb esperança, tot el que he rebut.
Jaume Casassas Pons
______________________________________
DIUMENGE XXV DURANT L’ANY / Cicle A
Evangeli Mt 20,1-16a
Tens enveja perquè jo soc generós?
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d’un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: “Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just”. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encara en trobà d’altres i els digué: “Què feu aquí tot el dia desvagats?” Ells li contesten: “És que ningú no ens ha llogat!” Els diu: “Aneu també vosaltres a la meva vinya!”
Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: “Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers”. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: “Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor”. Ell va respondre a un d’aquests: “Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?” Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».
COMENTARI
“Tens enveja perquè jo soc generós?”
La paràbola és un gènere literari que ens vol comunicar un contingut central. La historieta que se’ns relata és el recurs literari per transmetre un missatge nuclear. Llegeixo aquesta paràbola que recull l’evangelista Mateu, sentida tantes vegades, i em pregunto de nou amb quin cor escolto i miro Jesús. Hi medito durant una estona i hi endevino diverses intencions. Em pregunto: una de les finalitat de Jesús no és per ventura fer-nos conscients que el Regne de Déu no es regeix pels valors de competència i de justícia que regeixen les lleis del mercat? Si interpretés la paràbola amb aquests criteris em guiaria per una lògica purament humana que cerca el benefici propi sense tenir en compte els altres. Trobaria la paràbola injusta. La nona notícia de l’Evangeli capgira aquesta lògica. Moltes vegades i de formes diverses Jesús vol fer passar el missatge que la llei del Regne de Deu és la de l’amor desbordant, gratuït, generós. He recordat una altra paràbola que relata Lluc al capítol 14 del seu Evangeli quan ens parla d’escollir els últims llocs quan siguem convidats a un banquet perquè “tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit” (Lc 14, 11). Un capgirament de la lògica que ens proposa un sistema de valors que ens obre un univers relacional i espiritual diferent. La salvació no és fruit del meu esforç voluntariós. El que dona sentit de la meva vida és do gratuït del Senyor. A mi em correspon viure amb humilitat, amb flexibilitat, cercant d’abandonar-me confiadament en Deu.
I d’altra banda, la paràbola em mostra un Déu fidel, incansable. Ell crida amb constància i a qualsevol moment: a la sortida del sol, a mig mati, al migdia i al capvespre.. És el Déu que sempre ens està oferint una oportunitat. I jo em pregunto: amb quina actitud em disposo per acollir les propostes que em fa? Amb agraïment cerco les paraules del salmista i amb humilitat jo també invoco el Senyor “ Al vespre, al matí, al migdia perquè Ell ha escoltat el meu clam. “(salm 55, 17).
Jaume Casassas Pons
______________________________________
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle A
Evangeli Mt 16,13-20
Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?». Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel». Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.
COMENTARI
“Tu ets Pere. Et donaré les claus del Regne del cel”
Evangeli conegut i colpidor, el de Mateu. En el passatge d’avui l’evangelista recull una pregunta que interpel·la profundament: “Què diu la gent del Fill del l’home? Qui diuen que és?” Em prenc un temps tranquil per deixar que la Paraula em cali a fons i em situo en l‘imaginari que em suggereixen les preguntes. Veig la gent. Escolto la gent. Què fa la gent? Què diu? Unes persones diuen… unes altres fan… Em ve a la memòria aquella frase que havia sentit algunes vegades de petit: “Tu no et fixis en què fa o què diu la gent per fer-ho igual. Sigues tu mateix!” Aleshores, em sento un dels deixebles i escolto la interpel·lació de Jesús com si em fes la pregunta avui també a mi: “I vosaltres, qui dieu que soc? I tu, qui dius que soc?”
Respiro amb profunditat. Tanco els ulls. Busco en el silenci del cor la resposta original, única, personal. La meva. Potser puc expressar el que sé de sempre, però desitjo fer-ho des d’una veritat renovada. T’ho dic senzillament amb una frase simple: Jesús, el Crist, tu ets qui dona sentit a la meva vida.
Agraeixo aquest moment. Reconec tot el que m’ha estat donat. La revelació del meu pensament, del meu sentiment, venen de Déu. Com l’apòstol Pere, escolto jo també la crida a una felicitat que supera els límits humans i m’arriba del mateix cor de Déu.
Admiro la figura de Pere i dels qui el succeeixen. Jesús es val de la realitat humana concreta, feble i rica alhora, per posar les bases del seu Regne. Quina gran missió! Quina responsabilitat. Lligar i deslligar. Unir des de l’amor i la comprensió; i també alliberar tensions i odis… Són les claus d’un Regne que eixampla, que porta la pau. Ens sostenim avui en l’afirmació de la carta als Romans que ens convida a una unió íntima amb Jesús, que ens dona una confiança ferma i ens omple d’una gran alegria: Tot ve del Crist, tot és pel Crist, tot és en Crist. Glòria a Ell. Al·leluia!
Jaume Casassas Pons
_______________________________________
DIUMENGE XVI DURANT L’ANY / Cicle A
Evangeli Mt 13,24-43
Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».
Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
Qui tingui orelles, que ho senti».
COMENTARI
“Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega”
Un cop descobert el Regne de Déu, s’ha d’apostar per ell de forma radical, encara que el preu sigui molt alt i a més fer-ho amb Alegria.
És clar que, a l’igual que el jove ric, també es pot rebutjar l’oferta per por de perdre la seguretat en les comoditats de la vida agradable i poc compromesa.
L’anunci de el Regne de Déu es fa a moltes persones, sent moltes les que ho accepten, encara que la clau està en com es viu després, com es posen en pràctica els ensenyaments i l’estil de vida de Jesús.
L’actitud de l’autèntic deixeble davant aquest descobriment no pot ser altra que la conversió, canviant radicalment el seu estil vida i la seva aptitud de servei.
Tot l’evangeli és bon exemple d’aquesta actitud, ja que presenta Jesús i el seu missatge de l’Amor, com a compliment de les promeses de l’antiga aliança.
Salesians Cooperadors
________________________________________
DIUMENGE XII DURANT L’ANY / Cicle A
Evangeli Mt 10,26-33
No tingueu por dels qui maten només el cos
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».
COMENTARI
“No tingueu por dels qui maten només el cos”
El capítol 10 de Mateu comença amb l’elecció dels 12 deixebles. Cada u amb el seu nom. Mateu ha volgut expressar que la crida i l’enviament en missió és quelcom personal, una vocació única i irrepetible que es dona en la relació de cada ésser humà amb Déu. Ens ha cridat a cadascú pel nostre nom i ens ha confiat una missió. El relat que llegim avui reprodueix les paraules que Jesús adreça als qui el segueixen després d’haver respost a la crida que han rebut. Es tracta d’un moment important que situa el primer enviament apostòlic dels deixebles amb un encàrrec difícil. Jesús n’és conscient i dona algunes indicacions, algunes instruccions… En aquest breu passatge repeteix fins a tres vegades una consigna: “no tingueu por”. Fa una invitació clara no tant a la valentia, sinó a la confiança. Mateu ens regala algunes imatges de contrast que són suggeridores: el que és amagat, serà conegut; parlar a la fosca i anunciar a plena llum…
Seguir-te a tu, Jesús, el Crist, no és una empresa fàcil. Tu coneixes el fons de l’ànima de cada ésser humà. Ens tens comptats cada un dels cabells. Tu m’has cridat pel meu nom i has penetrat el meu interior. Com Jeremies et dic: “M’has seduït, Senyor i m’he deixat seduir.” (Jer 20, 7). Poso la meva vida a les teves mans. Confio, no tinc por. Avui, com el profeta, el meu cor canta i lloa el Senyor.
Jaume Casassas Pons
_______________________________________
DIUMENGE DE PENTECOSTA Solemnitat
Evangeli Jo 20,19-23
Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».
COMENTARI
“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant”
Imaginem la situació que descriu l’evangelista Joan i escoltem al nostre interior les emocions que ens desvetlla, com si ens trobéssim presents en l’escena. Era el mateix diumenge, al vespre: foscor, tancament, por… El mateix diumenge… i Jesús es fa present a casa amb les portes tancades enmig del desconcert i la por dels deixebles. Connecto amb les emocions: por, desconcert, alegria… Connecto també amb les coordenades de temps i d’espai que ens revela Joan i que ens indiquen que per a ell no hi ha temps d’espera ni espais privilegiats per a experimentar la força de la Resurrecció. La seva pedagogia és teologia d’unitat. Tot el misteri de la Creu, la Resurrecció i la Vinguda de l’Esperit es manifesten alhora, és el temps propici. Tot en u. A qualsevol moment i en qualsevol lloc el Ressuscitat hi és. La meditació de l’Evangeli em porta a deixar sentir com ressonen aquestes paraules per als temps d’avui. En aquestes breus frases del relat de Joan, Jesús ens comunica cinc paraules clau: pau, alegria, enviament, perdó, Esperit Sant. Recepció de l’alè de Déu per sentir, experimentar i cercar la pau que ens omple d’una gran joia i que ens disposa per acollir la missió de ser enviats a perdonar.
Joan ens revela que la presència del Ressuscitat és enmig de la comunitat. Sovint no ens n’adonem, però quan n’hem pres consciència, no hem percebut que ens envaeix una gran alegria? L’alegria és el primer fruit que contrasta amb la por anterior, que de vegades podem experimentar. I passem de portes tancades a obrir-nos de bat a bat. És l’obertura que ens ha provocat el fet de rebre aquell: “us envio”. Hem copsat un alè que ens esperona. Ja no hi ha espai per al replegament. Tot és do, tot és missió.
I finalment, el perdó: viure reconciliats, renovats completament per dins. El perdó ens obre un nou horitzó d’esperança. Quina gran responsabilitat tan gran rebem amb aquest encàrrec! Si no perdono el meu germà, no viurà en la pau… Tot som cridats a perdonar-nos els uns als altres. Perdonar: donar completament, sense reserves. Perdonar-se és una acció sagramental perquè és presència del Ressuscitat el fet de poder anunciar al meu germà que l’amor venç qualsevol ofensa i que en Ell ens trobem i som cridats a una vida plena de comunió, de sentit i d’esperança.
Jaume Casassas Pons
________________________________________
DIUMENGE III DE PASQUA / Cicle A
Evangeli Lc 24,13-35
El reconegueren quan partia el pa
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s’aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l’han vist pas».
Ell els digué: «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.
COMENTARI
“El reconegueren quan partia el pa”
Activo avui tots els meus sentits per procurar captar la profunditat i la intensitat del relat de Lluc. Tan coneguda la història! Tan emotiva! Voldria deixar que em toqués profundament com si l’escoltés per primera vegada. I amb la imaginació em situo en l’escena que es descriu i deixo que ressonin dins meu paraules, imatges, sensacions. “Aquell mateix diumenge”. No hi ha espera. Després de la mort de Jesús els dos deixebles d’Emaus han iniciat un camí. Em pregunto què deuen sentir, quin és el motiu del seu viatge fora de Jerusalem. Marxen a corre-cuita? Ho tenien previst? Tenen por? Estan desconcertats? Qui són aquests dos personatges? Un d’ells és deia Cleofàs? I l’altre? Lluc no ens en diu el nom. Perquè no el sabia? Perquè l’oculta expressament perquè el considera irrellevant? Podia ser la dona de Cleofàs? La seva companya? Potser Lluc fa pedagogia i vol que jo mateix li posi nom? Podria ser qualsevol de nosaltres? Puc imaginar-me que soc jo mateix un dels dos, l’acompanyant de Cleofàs, que fa camí amb ell cap a Emaús? Imaginar-me en l’escena tot fent camí em ressitua.
És tot caminant, parlant i compartint els sentiments i els fets del que ha passat, que Jesús mateix es fa present. Jesús és el tercer pelegrí que s’uneix en el camí. Ell camina al nostre costat sempre, sobretot quan ho fem en comunitat. Però jo no el sé reconèixer tot d’una. Em cal temps per comprendre, per reconèixer-lo. A cadascú li cal el seu temps. M’exercito en la paciència, acullo la meva fragilitat i acullo incondicionalment l’altre i respecto el temps que necessita per fer el seu camí interior. El camí que va del dubte a la fe, de la por a la confiança.
Parlant de Jesús, sentint parlar de Jesús, assegut en comunitat al voltant de la taula i rebent el pa partit i repartit, reconec les meves emocions… també el meu cor s’abrusa i s’entusiasma… No puc perdre temps. Com els d’Emaús. M’alço de taula. A l’instant. No puc perdre temps. Me’n vaig a veure els meus germans. Els dic que Crist ha ressuscitat i cada u d’ells em respon “Veritablement ha ressuscitat!”
Jaume Casassas Pons
_______________________________________
DIUMENGE V DE QUARESMA / Cicle A
Evangeli Jo 11,1-45
Jo soc la resurrecció i la vida
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».
Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d’aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M’alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.
Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».
Havent dit això se n’anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s’aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l’indret on Marta l’havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s’aixecava així i se n’anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure’l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l’havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:
«On l’heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l’estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»
Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.
COMENTARI
“Jo soc la resurrecció i la vida”
Aquests darrers diumenges de Quaresma hem anat resseguint els evangelis de Joan propis del cicle A. Són tres episodis de l’Evangelista Joan que es llegeixen sempre que hi ha catecúmens que es preparen per al baptisme. Enguany, la litúrgia ens convida a tots a reviure aquest itinerari de preparació. Fa dos diumenges vam ser vora el pou de l’aigua viva de mans de la samaritana (Jn 4, 5-42), diumenge passat vam ser testimonis de la guarició del cec de naixement que passa de la foscor a la llum (Jn 9, 1-41), avui a prop d’un sepulcre, amb la mort i la resurrecció de Llàtzer (Jn 11, 1-45), som testimonis d’una vida que reneix. Tres relats fonamentals, tres símbols que ens emplacen ja a la vetlla de Pasqua: l’aigua, la llum, la vida.
Subratllem també d’aquesta escena l’extraordinària confessió de fe de Marta. Ella, que tan sovint hem recordat com la germana atrafegada i preocupada per tantes coses que sembla que no té temps d’asseure’s una estona de contemplació del fill de Déu, avui expressa la confiança més profunda i rellevant que puguem esperar quan diu a Jesús: “Jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, que havia de venir al món.” És trencador i sorprenent que en aquell temps, una dona que estava complint el dol per la mort del seu germà sortís de casa corrent i s’atansés a rebre un home. I més sorprenent encara que fos dona, davant dels jueus, qui s’atrevís a confessar-ho tan obertament. Jesús acull aquesta confessió i reprèn el seu camí per trobar-se amb les dues germanes. Davant del plor que provoca el patiment de l’altre, Jesús es commou i plora.
Contemplo l’escena amb silenci i la rumio dins del cor.
Jesús, Crist Ressuscitat, llum del món. Viure de tu és fer experiència ferma que tu ets la resurrecció i la vida. Viure de tu és gosar respondre amb confiança a la teva crida. La teva presència em fa sortir de casa, de mi mateix i em mobilitza per a l’encontre que vivifica, que sana, que dibuixa un futur d’esperança.
Jaume Casassas Pons
_________________________________________
DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle A
Evangeli Mt 4,1-11
Jesús dejuna durant quaranta dies i és temptat
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”».
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”».
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.
En aquests temps en què els mitjans de comunicació van plens d’informacions de casos de corrupció, hi ha un comentari que ha esdevingut gairebé un axioma, “Tothom té un preu”. No es pot negar que les persones som més vulnerables i per tan més fàcilment corruptibles quan patim necessitats físiques, quan tenim un desmesurat afany de poder, o un desig irrefrenable de ser considerats importants o valorats molt positivament.
Jesús que, a l’immergir-se en el Jordà, ja havia explicitat la seva intenció de començar una nova vida, se’n va al desert per, en el seu silenci, refermar el seu propòsit. I quan al cap de quaranta dies el seu cos s’ha afeblit, diu l´Evangelista, que el maligne el va temptar. I coneixedor dels punts febles de la naturalesa humana, ho fa sobre les qüestions que hem descrit anteriorment. Però el diable no pot amb la fortalesa anímica i mental de Jesús i se’n allunya.
Nosaltres, fa escassament cinc setmanes, renovàvem el compromís baptismal. Ara també, com Jesús, encetem un període de quaranta dies en que, en silenci, hem de valorar en quin nivell de compliment està. I enguany cal que ho fem, amb l’ajut de la petició del Papa Francesc i la proclamació de l’Any de la Misericòrdia. Ens diu que aquesta és “Font d’alegria, de serenitat i de pau”.
¿Què se’ns proposa aquesta Quaresma? Doncs una revisió a fons de les nostres actituds en vers a tot i a tothom. Ens cal una nova visió de les coses i humanitzar el nostre entorn, perquè estem en un moment en que estem cridats a “tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser nosaltres mateixos signe eficaç de l’obra de Déu”.
Jaume Saladrigas,
(agafat del comentari de l’any 2016)
________________________________________
DIUMENGE III DURANT L’ANY / Cicle A
Evangeli Mt 4,12-23
Anà a viure a Cafarnaüm,
perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop».
Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
_________________
COMENTARI
“Anà a viure a Cafarnaüm, perquè s’havia de complir allò que anunciava Isaïes”
Jesús comença la seva predicació. Mateu cita en aquest inici de missió les paraules del profeta Isaïes: el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum.
Fa poques setmanes, la nit de Nadal, hem llegit aquestes paraules del profeta. I en els nostres cors sentim encara el caliu de la llum que resplendeix del Déu fet home. Amb aquests sentiments, m’endinso avui en el relat de l’evangelista i afino els sentits interiors: el de la vista i el de l’oïda per deixar-me impregnar millor del que se’m comunica.
El poble vivia en la fosca… Observo la realitat que m’envolta i em deixo impactar per ella. Observem al nostre voltant i veiem sovint un món que viu en la foscor, en el desànim, en la guerra, en l’empobriment de molts per causa de l’explotació d’alguns. Soc capaç de veure-hi també una llum? I puc copsar signes d’esperança?
Aguditzo l’oïda i deixo que ressonin dins meu les primeres paraules de Jesús: “Convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop.” I més endavant: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes.” Enmig d’aquesta realitat de foscor percebo una crida a la conversió, una crida al seguiment i a participar de la missió del Crist per escampar el seu missatge d’amor i de pau arreu… Aquesta és una petita guspira de llum que anuncia el Regne ja present i que guareix de malalties i xacres de tota mena.
Jaume Casassas Pons
______________________________________________
Dia 25 de desembre
NADAL
Solemnitat amb Octava
Evangeli Jo 1,1-18
El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.
“El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”
Nadal. Nativitat del Senyor.
Les lectures d’avui ens parlen d’anunci, de Paraula que es vida, que és llum, que és pau. Aquest matí de Nadal em prenc una estona per assaborir la Paraula.
Isaïes lloa els peus del missatger que anuncia la pau i porta bones noves. Afino l’oïda de bon matí per escoltar els passos d’aquests missatgers portadors de bona nova. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu parla, ha parlat. Però és avui, ara i aquí, en el meu dia, en el meu quotidià, en les meves circumstàncies, quan puc percebre una novetat. Un missatge conegut, però sempre nou, sempre suggeridor. Joan descriu de manera sublim que Déu ha estat sempre Déu. Des de sempre Paraula de vida que es comunica i vivifica. Llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot pas ocultar.
Jesús infant, Paraula encarnada, Amor palpable, Llum del món. Tenia la intenció d’acollir-te aquest Nadal i ets Tu qui t’has instal·lat al costat de casa i m’aculls. Em descalço aquest matí de Nadal i entro sigil·losament a la tenda. Passejo un moment pel barri amb la intenció de visitar en Driss, que viu sota cartrons. Deu ser la teva tenda provisional que has plantat tan a prop de casa! Penso en el Pierre, senegalès que viu en la seva tenda de càmping, que planta cada nit i desplanta cada matí. Són els missatgers que transiten per la ciutat. Quin goig sentir els seus passos! Eixamplo el cor, la meva tenda interior. Com podré fer-la tan ampla perquè tu també hi tinguis un lloc?
Jaume Casassas Pons
______________________________________________
DIUMENGE I D’ADVENT / Cicle A
Evangeli Mt 24,37-44
Vetlleu i estigueu a punt
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».
_______
COMENTARI
“Vetlleu i estigueu a punt”
Tardor intensa. L’hivern s’atansa. Nadal, que tard o d’hora arribarà. Però avui estrenem Advent i m‘hi endinso en aquest ara i aquí desitjant que em sorprengui la novetat que Déu em porta sempre. Sense avançar esdeveniments ni fer més cabòries, preparant senzillament el cor per a l’atenció plena al moment present. Em disposa al temps d’espera. En l’Evangeli que avui proclamem, Mateu ens diu que el Senyor ve a l’hora menys pensada. Com un lladre. Cal estar alerta, doncs. A punt! No sabem ni el dia ni l’hora, ni tampoc en quina circumstància el Senyor ens visitarà. Em prenc uns minuts de silenci per assaborir aquest primer diumenge d’Advent com si fos el primer que hagués de viure. I del cor em brolla la pregària: Jesús, el Crist, com un lladre vindràs a visitar-me? Però si ja m’has robat el cor? Què més et puc oferir? Amb tota humilitat et dic: voldria que em prenguessis tot sencer – la memòria, l’enteniment, el cor, la voluntat. Tot teu en aquest temps propici per renovar el meu sí i assaborir de nou l’Esperança.
Jaume Casassas Pons
______________________________________________
DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C
Evangeli Lc 18,9-14
Va ser el publicà
i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
____________
COMENTARI
“Va ser el publicà i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdona”
Visualitzo l’escena d’aquesta historieta evangèlica que Lluc posa en boca de Jesús i escolto el ressò que té en mi.
Em poso a la pell del fariseu i em pregunto: Puc reconèixer en mi l’orgull de sentir que faig les coses millor que els altres? En quins moments la meva actitud fa que els altres se sentin menystinguts? Soc una persona subjecta a lleis externes i convencionalismes o avanço en un camí de llibertat interior?
M’endinso en la paràbola i procuro fer meves les paraules del publicà: “Déu meu, sigueu-me propici perquè soc un pecador.” Deixo que cali a fons aquesta petició. Sé que tot jo tinc necessitat de conversió.
En aquest reconeixement humil i sincer sento que Tu, Oh Déu de misericòrdia, et fas proper. Agafo el salm d’avui i el meu cor canta de goig: “Beneeixo el Senyor en tot moment i tinc sempre als llavis la seva lloança.”
Jaume Casassas Pons